Com a militants per l’abolició de la societat de classes, creiem que el balanç de la lluita de classes és el barem que determina la inclusió d’una corrent política en la categoria de “revolucionari”. Aquest balanç no és una construcció teòrica sinó l’aplicació de les lliçons en la pràctica militant, és a dir, la unitat entre teoria i pràctica. En tant que això, és necessari realitzar un exercici de balanç de la pràctica realitzada en el transcurs de la lluita de classes per realitzar una pràctica política revolucionària. Per possibilitar aquest exercici de balanç la Federació Estudiantil Llibertària hem utilitzat la periodització de la lluita de classes realitzada per Theorie Communiste[i], que desenvolupa el concepte de programatisme, relacionat amb els conceptes de subsumpció formal del treball i subsumpció real del treball[ii]. Creiem que aquesta és una eina preciosa per efectuar un balanç de caràcter total de la lluita de classes, i per això redactem aquest article bolcant el material de les nostres formacions internes. Tal com vam expressar al Senda: Balanç militant de l’experiència de la Federació Estudiantil Llibertària, (https://www.regeneracionlibertaria.org/2024/02/26/senda-balanc-militant-de-lexperiencia-de-la-federacio-estudiantil-llibertaria/) el balanç de la pròpia experiència és la marca d’acreditació d’un moviment revolucionari, i volem ajudar a la realització d’aquest balanç amb la publicació d’aquest article.
El fil de la lluita de classes
Mentre ha existit sota el capitalisme, la classe treballadora s’ha organitzat en reacció a la seva situació respecte aquest, buscant la superació del seu mode de vida, és a dir, la revolució. Al llarg de la seva història i en el conjunt global, a mesura que naixia violentament com a tal, la classe treballadora s’ha rebel·lat contra la seva condició. Sota aquesta percepció, inevitablement massa ample per fer res més que facilitar l’anàlisi, podem dir que existeix un fil de combat des de la incepció de la classe treballadora fins a la seva futura abolició, un subconscient comú latent que ha guiat les seves lluites.
Per tal de desenvolupar la seva lluita, la classe treballadora ha utilitzat la organització com a eina, fins i tot quan s’ha declarat autònoma o contrària a aquesta. La organització de la classe treballadora no ha estat només l’estructura militant d’aquesta sinó també l’empremta cultural i codificació de la seva experiència que han possibilitat l’acció al llarg del temps. És a dir, l’organització no és només Partit o Sindicat, sinó també l’acció cultural que permet a la classe treballadora expressar el seu rol en el sistema capitalista. Amb aquest bagatge al darrere, la classe treballadora ha modelat la seva organització (i la fi que perseguia) segons les condicions materials del moment, el seu coneixement d’aquestes i el balanç del cicle de lluita anterior. Hem d’entendre la lluita de classes no com un seguit de moviments de la burgesia i un altre seguit de moviments de la classe treballadora, dissociats i separats, sinó com un seguit d’avanços i retrocessos, d’ofensives i defenses, realitzades en reacció del moviment de l’enemic. Si bé no és cert que cada moviment de la burgesia estigui inserit en una ofensiva conscient del malvat neoliberalisme per subjugar la classe treballadora, sí que es pot dir que en la lluita de classes la burgesia intenta mantenir la seva posició (en el context actual, en un moment d’agudització de les contradiccions del capital i reducció de la taxa de benefici) atacant les formes d’organització de la classe treballadora per facilitar l’extracció de plusvàlua.
Proposem que, en comptes de ser dirigida pel sentit comú, la classe treballadora revolucionària, en cada moment de la lluita de classes, ha decidit la seva direcció d’una forma racional i científica, és a dir, que a cada moment ha valorat la seva posició, les seves possibilitats, la informació i coneixement de la que disposava i ha actuat en conseqüència.
Això no vol dir que la classe treballadora hagi estat invariablement en un camí directe cap a l’abolició de la societat de classes, sinó que els mateixos fins s’han renovat al llarg de la història. No és el mateix el discurs portant per la CNT al voltant de la Guerra Civil, que aspirava a transformar la societat capitalista en una societat de treballadors, que el vist durant el Maig del 68, sota l’aura del lema no treballis mai. Aquest canvi en la fi del moviment obrer ens porta a parlar sobre la periodització de la lluita de classes feta per Theorie Communiste (TC) respecte a la subsumpció del treball.
L’historització i la norma
Aquesta periodització del moviment obrer se’ns presenta, en la nostra primera lectura, sobre el debat entre Troploin (Gilles Dauvé i Karl Nesic) i Theorie Communiste a Endnotes 1, Primeros materiales para un balance del siglo XX. Per resumir-ho d’una manera que no capta tots els matisos de la discussió, la periodització de TC apareix com a contra argument a “Cuando las Insurrecciones Mueren” i “Proletariado y Trabajo, ¿Una historia de amor?”. En aquests dos episodis el proletariat es presenta com simplement capaç d’efectuar la revolució, però incapaç d’això per “traïcions”, “confiar en els demòcrates” o simplement no anar prou enllà. Escindeix un proletariat per norma revolucionari, positiu, portador dins seu de la dimensió comunitària aclassista, que assalta el cel, i un seguit de carències i reformismes per l’altra banda, inserits en el propi moviment obrer i els traïdors en el seu si. En resum, Troploin explica una història que et permet posicionar-te feliçment amb els derrotats però portadors de la raó al llarg de la història, explicant <<lo que había sucedido a través de lo que no había tenido lugar>>.
<<Aquí la historia de la lucha de clases siempre es dual: por un lado, el principio comunista, la energía o el ímpetu revolucionario que animan el proletariado, es decir, una historia trascendente; por el otro, la manifestación limitada de esta energía, es decir, una historia anecdótica. Entre estos dos aspectos hay una jerarquía. La historia trascendente es la historia «real» y la historia real, con todos sus límites, no es más que la forma accidental de la primera, de modo que la primera siempre juzga a la segunda.>>[iii]
Aquesta visió de la història, normativa, és una forma de pensar pròpia del cicle passat. És <<La comprensión del curso de la lucha de clases como yuxtaposición de un principio comunista de un ser del proletariado dado y conocido de antemano frente a una historia que se contenta con expresar este principio de forma parcial, confusa o abortada>>[iv]. Sota aquesta visió en la comprensió d’un moment revolucionari històric es reclama la derrota tràgica d’una fracció revolucionària a qui la realitat se li va girar en contra.
Aquesta forma de pensar s’expressa en el discurs anarquista recent de la següent manera: Com a anarquistes, com d’important ha de ser l’autocrítica i la posada en marxa de mecanismes que ens permetin organitzar a la totalitat de la classe treballadora si sabem que teníem la raó a Kronstadt 1921, Barcelona 1937 i Paris 1968? Com ens hem de preocupar del present, sí ja teníem la solució a les mans llavors i vam ser apunyalats per l’esquena pels totalitaris estalinistes? La culpa la tenen els altres. O no?
En contra d’aquest pensament plantegem, com fa TC en resposta a Dauvé, entendre el proletariat com a conjunt. Volem estudiar no només la forma en la que va aparèixer el moviment obrer en cada moment, sinó també els seus mitjans i fins, i, també important, el contingut de les seves lluites. Amb aquesta intenció TC desenvolupa aquesta historització en dues fases generals: el programatisme i l’abolicionisme.
Programatisme
<<Desde un punto de vista general, podríamos definir el programatismo como una teoría y una práctica de la lucha de clases en la que el proletariado encuentra, en su impulso hacia la emancipación, los elementos fundamentales de una organización social futura convertidos en un programa a realizar. Esa revolución consiste, por tanto, en la afirmación del proletariado, ya sea como dictadura del proletariado, consejos obreros, emancipación del trabajo, período de transición, extinción del Estado, autogestión generalizada o «sociedad de productores asociados.
El programatismo no es una simple teoría, es ante todo la práctica del proletariado, en la que la fuerza cada vez mayor de la clase (en los sindicatos y los parlamentos, organizativamente, en términos de relaciones de fuerzas sociales o de cierto nivel de conciencia de las «lecciones de la historia») se concibe positivamente como un trampolín que conduce a la revolución y al comunismo. El programatismo está intrínsecamente ligado a la contradicción entre proletariado y capital, tal y como queda constituida por la subsunción formal del trabajo en el capital.>> [v]
El programatisme és el programa clàssic del proletariat, on la classe treballadora afirma el seu rol dins la societat capitalista. És el moviment vist a la Revolució Soviètica, a l’Espanya de la Guerra Civil, en els sindicats i partits comunistes europeus de la primera meitat del Segle XX… Dintre el moviment obrer s’entén que la classe treballadora “fa moure el món” i que treballaria molt millor sense la classe burgesa paràsita, que la classe treballadora és hereva del món que ha desenvolupat… Així doncs, la classe treballadora afirma la seva autonomia respecte la burgesa, imaginant un món on la única classe existent és la treballadora, doncs el treball és la condició comuna de la humanitat.
En aquests termes tant fa que aquesta afirmació del proletariat, aquesta emancipació del treball o de la classe treballadora resulti en la creació d’un Estat Obrer o d’una Confederació, doncs aquí parlem del contingut del moviment obrer.
Aquest període es pot veure des d’un cert moment en els inicis del moviment obrer, depenent del desenvolupament dels seus debats fundacionals, fins al gir del Maig del 68. Tot i així, un fragment d’aquest moment verdader existeix en un moment fals, doncs podem trobar rastres d’aquest discurs superat dins de discursos actuals, com quan s’argumenta a favor de la URSS utilitzant dades de la producció de ferro a la dècada dels anys 20, o quan es reclama l’eix laboral com a única via per organitzar la classe treballadora. Entendre bé el concepte de programatisme ens permet marcar discursos com a antiquats i envellits, incapaços de sintetitzar les lliçons i evolucions de la lluita de classes.
Dintre la mateixa època programatista es pot veure una separació entre l’abans i el després de certes victòries territorials del moviment obrer, sobretot a la URSS i Espanya. El proletariat victoriós, per el que fa al contingut de la seva revolució, s’enfronta en que s’ha afirmat en tant que classe dins del sistema capitalista. El proletariat victoriós i les forces obreres en ascensió s’erigeixen com a excel·lents gestores del capital. Així doncs, en tant que afirmació autònoma de la classe treballadora dins el capitalisme, el destí del moviment revolucionari sota el programatisme està intrínsecament lligat al del capitalisme. L’ascens del capitalisme reforça les organitzacions de classe, i no es veu cap ruptura en els moments de crisi posteriors a aquesta ascens.
<<El proceso revolucionario de afirmación de la clase tiene dos vertientes. Por una parte, se concibe como la fuerza cada vez mayor del proletariado en el seno del modo de producción capitalista; por otra, como la afirmación de este en tanto clase particular y, por tanto, como defensa de su autonomía. La necesidad de mediaciones propias (partidos, sindicatos, cooperativas, sociedades, parlamentos) hace que la revolución en tanto afirmación autónoma de la clase (como existencia particular para sí misma respecto del capital) se pierda no tanto en relación con la revolución como tal sino con respecto a la propia afirmación. La fuerza cada vez mayor del proletariado se confunde con el desarrollo del capital y contradice lo que era, no obstante, su propósito específico: su afirmación autònoma>>.[vi]
La base del programatisme està en la identitat obrera. L’afirmació de la identitat obrera, sobretot industrial, i del seu rol dins el capitalisme, es el que porta a la classe treballadora a presentar l’horitzó de l’emancipació del treball. Aquesta identitat engloba els aspectes de producció i reproducció, i és inevitablement una identitat determinada per la societat capitalista, tant en la manera com s’expressa la col·lectivitat obrera (dintre els seus llocs de treball, preeminentment la indústria) com en el mitjà en que es desenvolupava la seva lluita, és a dir, la lluita per el salari.
Així doncs, les limitacions del moviment obrer sota el programatisme són intrínseques a les condicions que fan néixer al mateix moviment obrer, i no fruit de decisions, traïcions o voluntats casuals i diverses. La nostra classe va actuar segons la seva posició, les seves possibilitats, la informació i coneixement de la que disposava. El seguit de derrotes de la nostra classe al llarg de la primera meitat del segle XX van permetre al capitalisme la seva reestructuració, derrotant la identitat obrera. Destruïda la base del programatisme, el món dels partits comunistes, dels sindicats laborals i la autogestió de la producció immanents a aquest va caure. La reestructuració es possible al voltant de tres grans derrotes de la nostra classe: la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i Maig del 68. Aquest és el preludi que va portar cap a la següent fase de la lluita de classes, que anomenem abolicionisme.
Abolicionisme
“Abolicionisme” és el terme que utilitzem nosaltres per denominar el cicle de lluites nascut després de la fi de l’actualitat del programatisme, dit així per el seu objectiu d’abolir la relació de classe. En cap dels Endnotes s’utilitza “abolicionisme” per referir-se a aquest cicle.
Dauvé associa el programatisme a l’afirmació del treball i l’abolicionisme a la crítica del treball. Això significa entendre el tot a través d’una sola part. L’època del Maig del 68 va suposar una crítica del treball, això és innegable, però va suposar també una negació de classe que s’articulava sota principis humanistes alhora que s’articulaven lluites separades que havien de decidir la seva relació amb el treball. Es va plantejar una articulació errònia del que significa “abolició de classe”: la classe treballadora només podia ser revolucionària en tant que no actuava com a classe treballadora.
En certa manera aquesta visió continua vigent en la manera d’entendre la prefiguració en el cercles autònoms i insurreccionalistes, que van ser creats en la derrota de l’anarcosindicalisme després de la transició. El discurs ve a dir: creem “un nou món en la closca del vell” en tant ens organitzem sense autoritat i fem germinar espais alliberats temporalment autònoms, doncs la nostra acció és la revolució mateixa. No fa falta dir que una cosmovisió revolucionària que no tingui l’horitzó d’organitzar-se al mateix nivell que el capitalisme, o sigui, en la totalitat, ve derrotada de casa. La derrota del programatisme es va saldar amb la fugida de la identitat obrera a través de la negació i rebuig de la identitat de classe, darrere una justificació teòrica humanista com a sortida i intent de superació de tot allò obrer.
Seguint la nostra visió de que la classe treballadora decideix el seu rumb conscientment en reacció a la informació que té al davant, es pot veure com aquesta articulació del rebuig al treball vol constituir la superació de la fase programatista. La classe treballadora avança fent balanç del seus cicles de lluita anterior, i aquesta no n’és una excepció. Emperò, tot i les seves limitacions i fracassos, el cicle nascut en el Maig del 68 fa bé en expressar el rebuig a l’afirmació de la identitat de classe (el que en els debats actuals anomenaríem “obrerisme” i que porta implícit l’establiment de la classe treballadora com a única classe universal) en pro d’abolir la relació de classes, si bé ho fa a través d’una visió inoperant de com s’arriba a aquesta abolició.
El corol·lari d’aquesta ruptura és el següent: La revolució d’aquest periode podria descriure’s com l’intent impossible de suprimir una relació afirmant-ne un dels pols[vii]. El que va qüestionar el proletariat revolucionari no era tant la relació de classes en la societat capitalista sinó la gestió concreta de la producció per part de la burgesia. La derrota d’aquest cicle va portar tant la destrucció progressiva de la identitat obrera al voltant del sector industrial com la integració d’un conjunt de sindicats a l’Estat a través del programa socialdemòcrata. El proletariat revolucionari, en aquest moment, va impulsar com a mesura per superar aquesta situació la seva auto-negació com a classe treballadora, però era incapaç d’existir sense anar a cavall d’un moviment programatista més general. La derrota d’aquest primer intent abolicionista sella definitivament la possibilitat de la revolució a través de l’afirmació autònoma de la classe.
En pro d’això, reconeixem com a correcte el rebuig de l’identitarisme obrer, a la vegada que afirmem la necessitat d’organitzar-se a nivell de totalitat de la classe. Això implica, a pinzellada grossa, organitzar-se en tots els fronts i conflictes de la nostra classe, impulsant el moviment revolucionari a nivell de totalitat.
Tot i això, reconeixem la inoperància de realitzar un judici sobre les possibilitats de victòria del moviment obrer en els contexts de la subsumpció formal i real sense entrar en detall pel que fa a la forma organitzativa que pren aquest moviment. Si bé el contingut del moviment és summament important, la forma organitzativa del moviment també és valorada en el balanç que ha d’efectuar el propi moviment revolucionari. Aquest balanç està fora de l’àmbit de l’article, però es pot veure un abordament de la qüestió en “Los Amigos de Durruti”[viii], d’Agustín Guillamón, “Debate sobre la Organización”[ix], donat a Communaut, i “Anarquismo y Vanguardia”[x], de T. Mora.
Subsunció
Per tal de completar aquesta descripció del concepte del programatisme, és necessari explicar el concepte de subsumpció del treball.
En el seu origen kantià, s’expressa la relació entre allò múltiple i les categories de l’enteniment com a subsumpció. Dit de manera simple, es refereix a la dominació que efectua allò universal sobre allò particular. En Hegel, aquest universal existeix com a abstracció dels particulars, i per tant altera la percepció d’aquest particular. Per Marx, el concepte de subsumpció es refereix a la subsumpció de les particularitats del procés de treball sota la universalitat abstracta del procés de valorització del capital. Aquesta és la base d’existència que fa possible el procés de producció del capital.
Això es refereix tant al control del capital sobre el procés de producció, que depenent del moment històric és una dominació més directa o indirecte, com a l’enfoscament de les particularitats de la producció dins de la categoria total de “procés de producció capitalista”.
Entrem, llavors, a parlar de la distinció entre subsumpció formal i subsumpció real del treball per part del capital.
<<Marx habla de subsunción formal del trabajo bajo el capital cuando un proceso de trabajo, tal y como existe, se subordina al capital: la única diferencia con la situación precapitalista consiste en que el trabajador o la trabajadora, en lugar de trabajar para sí mismo, lo hace para el capitalista. Las condiciones de coerción capitalistas se expresan únicamente en el hecho de que el trabajador trabaja más tiempo del que es necesario para su conservación y el capitalista se apropia del plusproducto que surge de ello. Sobre la base de la subsunción formal sólo es posible la producción de plusvalor absoluto.
Marx habla de subsunción real del trabajo bajo el capital cuando el proceso de trabajo se modifica para aumentar la fuerza productiva. El proceso de trabajo bajo el mando del capital se distingue ahora no sólo formal, sino realmente, es decir, en toda su organización y estructura, del proceso de trabajo precapitalista: el modo de producción capitalista crea la forma material de la producción que le corresponde. La subsunción real sólo es posible sobre la base de la subsunción formal. Con la subsunción real del trabajo bajo el capital se hace posible la producción de plusvalor relativo.>>[xi]
<<La distinción entre subsunción formal y real identifica la distinción implícita entre dos momentos que tenemos aquí: el capital debe subordinar el proceso de trabajo a su proceso de valorización —debe subsumirlo formalmente— para poder rehacer el proceso a su propia imagen, o subsumirlo realmente.>>[xii]
En el moment de la subsumpció formal del treball el capital ha subsumit i subordinat les formes de treball anteriors, com ara les manufactures i fàbriques primerenques, els gremis, el contracte, etc, assumint sota la seva lògica les relacions socials existents per tal d’orientar-les cap a la valorització del valor. Degut a la redirecció de les relacions socials cap a aquest fi (concentració de la classe treballadora, especialització en els oficis, etc) i el canvi que això suposa en les relacions socials de la població, es creen les condicions necessàries per el sorgiment de la identitat de classe. Aquestes relacions anteriors no són sols les relacions socials del camperolat i classe empobrida urbana característiques del continent europeu, sinó que podem veure ens els processos d’expansió global del capitalisme arreu una expressió de subsumpció formal del treball sota el capital.
Sobre la base de la subsumpció formal, amb les relacions socials “tradicionals” orientades cap a la valorització del valor, es desenvolupa la subsumpció real. La subsumpció real és una transformació dialèctica superior de les formes socials prèviament subsumides formalment. Es dona quan el mode de producció emergent modifica internament el procés productiu, adaptant-lo a les seves necessitats i, així, transforma l’estructura de la societat en el seu conjunt. Ja no només parlem del naixement de la cadena de producció fordista, sinó que parlem ja d’un nivell superior, on cada vegada més aspectes de la societat es mercantilitzen i s’adapten al procés de producció de capital.
<< La subsunción real, como modificación del proceso de trabajo de acuerdo con pautas específicamente capitalistas, queda ejemplificada en el desarrollo histórico de las fuerzas productivas del trabajo social como fuerzas productivas del capital. Esto ocurre a través de la cooperación, la división del trabajo, la manufactura, la maquinaria y la industria a gran escala, que Marx analiza bajo el epígrafe «La producción de plusvalía relativa» en el primer volumen de El capital.>>[xiii]
Marx associa les categories de subsumpció formal i real a les de plusvàlua absoluta i relativa. En la subsumpció formal no es transforma un procés de producció concret, sinó que el capital s’apropia d’aquest. El capital pot extreure plusvàlua d’aquest procés de producció, però només ho pot fer ampliant la jornada laboral més enllà dels temps necessari per a la seva reproducció. El caràcter absolut d’aquesta plusvàlua prové de que només pot existir a través de l’ampliació absoluta de la jornada de treball social, aconseguint una quantitat de treball social més gran que la que necessiten els propis treballadors per reproduir-se.
La subsumpció real del treball ho és en tant transforma el procés de producció. Per tant, pot augmentar la plusvàlua a través de l’augment de la productivitat del treball, al contrari que en la subsumpció formal del treball, on aquest augment de plusvàlua es dona a través de l’increment absolut del temps de treball en el procés de treball o de l’augment del treball desenvolupat dins de la mateixa jornada (augment de la intensitat del treball). En l’augment de la productivitat del treball, la quantitat de treball social necessari per la reproducció de la classe treballadora disminueix.
Perquè disminueix la quantitat de treball social necessari per la reproducció de la classe treballadora en tant que augmenta la productivitat? Perquè “la quantitat de treball social necessari per la reproducció de la classe treballadora” és, de fet, el valor de la força de treball, i per tant l’extracció de plusvàlua relativa corresponent a la subsumpció real del treball es basa en la disminució del valor de la força de treball, la mercaderia que posseïm intrínsecament la classe treballadora.
Segons Michael Heinrich, a “Crítica de la Economia Política”[xiv]
<<Pero el tiempo de plustrabajo también se puede incrementar sin modificar la duración de la jornada laboral o el aprovechamiento del tiempo de trabajo: a saber, reduciendo el tiempo de trabajo necesario, es decir, disminuyendo el valor de la fuerza de trabajo. Si hasta el momento se requerían cuatro horas de una jornada laboral de ocho horas para producir el valor diario de la fuerza de trabajo, quedaban entonces cuatro horas de plustrabajo. Si ahora son suficientes tres horas para la producción del valor de la fuerza de trabajo, quedan cinco horas de plustrabajo. El acrecentamiento del plusvalor y de la tasa de plusvalor por medio de una disminución del tiempo de trabajo necesario lo designa Marx como producción de plusvalor relativo.
El tiempo de trabajo necesario tiene que alcanzar para producir el valor de los medios de vida que necesita la fuerza de trabajo para su reproducción. Si hay que pagar íntegramente el valor de la fuerza de trabajo (y esto tiene que presuponerse si se consideran condiciones capitalistas «normales»), entonces sólo es posible una reducción del tiempo de trabajo necesario si se disminuye el volum en de los medios de vida que se consideran como necesarios (esto es, si se reduce el nivel de vicia «normal» de la clase trabajadora; pero esto es difícil de conseguir y no s epuede efectuar de manera continuada, sino en todo caso puntualmente),o bien si -y éste es el caso típico del que se trata aquí- se disminuye el valor de estos medios de vida.
Este último caso se da cuando aumenta la fuerza productiva del trabajo en aquellos sectores que producen medios de vida (entendidos siempre en el sentido más amplio, por tanto, no sólo los productos alimenticios), o bien cuando aumenta la fuerza productiva en aquellos sectores que suministran materias primas o maquinaria a los sectores que producen medios de vida: si los medios de producción son más baratos, disminuye el valor de los medios de vida producidos con estos medios. La producción de plusvalor relativo termina por reducir el valor de los medios de vida a través de un aumento de la fuerza productiva del trabajo, y de este modo reduce el valor de la fuerza de trabajo.>>
La plusvàlua, és a dir, l’excedent de treball social, es valoritza aquí en relació amb la part ara decreixent de treball social necessari, cosa que estén les possibilitats d’extracció de plusvàlua del capital, que ara pot extreure plusvàlua fins i tot rebaixant la durada absoluta de la jornada laboral.
Dit això, quina és la relació del programatisme amb la subsumpció del treball?
El programatisme en la seva etapa ascendent li correspon la subsumpció formal del treball, on es relacionen el naixement de la classe treballadora sota el capitalisme i la seva identitat. Aquí la classe treballadora s’afirma positivament en el seu pol de la relació de classe.
<<En este período, el proletariado se afirma como la clase del trabajo productivo frente al capital, que es una «restricción externa de la cual el proletariado tiene que liberarse». La autoafirmación proletaria jamás puede engendrar la autonegación del proletariado y la negación del capital; por ello, en esta etapa, la revolución comunista era imposible, o más bien la revolución comunista como afirmación/emancipación del trabajo llevaba en su seno la contrarrevolución. El período de transición al comunismo demostró no ser otra cosa que la reanudación de la acumulación capitalista, y fue determinado como tal por la propia configuración de la relación de clase y el movimiento (contra)revolucionario que esta configuración de la relación de clase produjo.>>[xv]
La fase de la subsumpció formal acaba pels volts de la Primera Guerra Mundial, i sabem que el programatisme arriba a la seva fi per el maig del 68. En aquest període comença el que TC anomena la primera fase de la subsumpció formal. Aquí el programatisme entra cada vegada més en contradicció amb si mateix a mesura que l’autoafirmació autònoma de la classe treballadora xoca amb la seva creixent gestió del capital i de la seva reproducció a través de certes mediacions amb el capitalisme (com els sindicats integrats a l’Estat, pactes de productivitat, Estat del Benestar…). A mesura que avança la contradicció el programatisme es desintegra, i és últimament derrotat en el cicle de lluites que coincideix amb el Maig del 68, amb la reconversió industrial i la derrota de la identitat de classe.
En la segona fase de la subsumpció formal la contradicció entre classes és cada vegada més interna, i l’autoafirmació autònoma de la classe treballadora ja no apareix com a via revolucionària. És la fase de l’autonegació de la identitat de classes i de l’abolició de la societat de classes com a projecte revolucionari.
El futur del treball
La relació canviant de la classe treballadora amb la seva identitat pot ser analitzada històricament, com s’ha realitzat aquí, però el fet de que aquesta relació és transformada al llarg del temps i determina els mitjans i fins de la classe organitzada ens porta a la següents preguntes: Com es regularà el metabolisme social comunista, és a dir, com es satisfaran les necessitats de la humanitat? I, en conseqüència, com es transforma la producció capitalista actualment existent, sabent que engloba la totalitat de les nostres vides, a aquest “mode de producció comunista”?
Les respostes a aquestes qüestions estan fora de l’abast d’aquest article, i tenen la necessitat de ser abordades des d’un mitjà més extens que un article. No és l’objectiu de l’article realitzar aquesta proposició positiva, si bé animem a la militància revolucionària d’arreu a intervenir per formar aquest debat.
Com a revolucionaris estem inserits en la fase final de la subsumpció real del treball. Ens correspon a nosaltres denunciar els intents de “tornar enrere en el temps” a través d’un discurs programatista, ja sigui quan es parla de reindustrialitzar Espanya com a solució als problemes socials, com quan es vol reconstruir l’Estat del Benestar tot renunciant a la independència política, com quan es parla de l’augment de la quota de gestió del capital per la classe treballadora com a acumulació de força per a la revolució. Cal denunciar l’aparició fantasmagòrica del programatisme allà on aparegui, no només per ahistoricisme sinó per la seva condemna al fracàs. Ens correspon la crítica despietada a tot el que existeix, i per això construïm les bases teòriques necessàries per efectuar la crítica i autocrítica que ens caracteritza.
[i] Tots els PDFs dels Endnotes citats en aquest article es poden trobar a https://edicionesextaticas.square.site/s/shop
[ii] Com exposarem més endavant, això no implica estrictament que subsumpció formal = programatisme i que subsumpció real = abolicionisme, una assumpció fàcil de fer.
[iii] Endnotes 1, pág. 98 Historia normativa y esencia comunista del proletariado.
[iv] Endnotes 1, pág. 48. Cuando las insurrecciones mueren.
[v] Endnotes 1, pág 168. Mucho ruido y pocas nueces.
[vi] Endnotes 1, pág 168. Mucho ruido y pocas nueces.
[vii] Traducció directa de Endnotes 2, pág 137. Comunización y teoría de la forma valor.
[viii] Guillamón, A. (2013). Los amigos de Durruti: historia y antología de textos. Aldarull. Enllaç: http://grupgerminal.org/?q=system/files/2013-11-00-amigos-guillamon-1.pdf
[ix] Debat organitzat al blog Communaut, les intervencions de diverses autories són recopilades i traduïdes per els blogs Freno de Emergencia i Abwerten. Enllaç a la recopilació maquetada: https://mega.nz/file/SyRWkR7b#-Ty8ew3Ovq-UBXQ_g5RVQ_E0xTXy-5SqMSSVcPTk2r8
[x] Article publicat a Regeneración: https://www.regeneracionlibertaria.org/2024/03/13/anarquismo-y-vanguardia/
[xi] Heinrich, M. (2008). Crítica de la economía política. Una introducción a El Capital de Marx. Madrid: Escolar y Mayo Editores. Enlace: https://archive.org/details/heinrich-m.-critica-de-la-economia-politica.-una-introduccion-a-el-capital-de-marx-ocr-2008/mode/2up
[xii]Endnotes 2, pág 180. Historia de la subsunción.
[xiii] Endnotes 2, pág 183. Historia de la subsunción.
[xiv] Heinrich, M. (2008). Crítica de la economía política. Una introducción a El Capital de Marx. Madrid: Escolar y Mayo Editores. Enllaç: https://archive.org/details/heinrich-m.-critica-de-la-economia-politica.-una-introduccion-a-el-capital-de-marx-ocr-2008/mode/2up
[xv] Endnotes 1, pág 190. Historia de la subsunción.
Federació Estudiantil Llibertària
