A través d’aquest enllaç pots accedir a la versió en castellà.
“Les revolucions sense teoria no progressen. Nosaltres, els “Amics de Durruti”, hem esbossat el nostre pensament, que pot ser modificat segons convingui en les grans convulsions socials, però que gira entorn de dos punts essencials que no es poden evitar. Un programa i els fusells”[1]
Les organitzacions anarquistes que es subscriuen a l’estratègia especifista hem realitzat la nostra primera Trobada de l’Anarquisme Especifista. Aquest ha estat el següent pas en el recorregut d’autocrítica i reformulació que vam iniciar fa temps, separats però dins del mateix context, i que ens va portar a afirmar-nos en l’especifisme com a marc que porta a la revolució que perseguim. Donada l’ocasió volem, com a militants, posar sobre la taula les aportacions qualitatives que proporciona l’estratègia especifista al conjunt de la lluita de classes. Això equival a explicar els motius que ens porten a organitzar-nos d’aquesta manera i no d’una altra, ja que tenim un compromís militant amb la nostra classe que ens porta a desitjar la seva abolició, com a part de l’abolició del sistema de classes, de la forma més precisa.
El text es divideix en quatre parts més aquesta introducció. Començarem explicant que, com a revolucionaris, les nostres accions es deuen al balanç de les experiències anteriors. Continuarem explicant el concepte de militància dual, part fonamental de l’especifisme. En el tercer episodi desenvolupem el concepte d’organització especifista i, finalment, conclourem amb la relació de l’organització especifista amb l’estratègia.
Abans de començar l’article, creiem convenient explicar que quan parlem de la classe treballadora la comprenem en la seva relació, com a classe i no com a individus, al sistema que ordena la producció i reproducció de la nostra forma de vida, íntegrament. És a dir, la classe treballadora no es pot comprendre sense entendre la totalitat de les formes concretes d’opressió experimentades en qüestions com el gènere, procedència ètnica, etc. Tot això ens porta a analitzar de manera científica la realitat per a buscar la base material generadora de les condicions particulars en les quals l’opressió racista, misògina, etc. es manifesta.
1. Balanç com a pedra de toc
Comencem l’article reafirmant que no ens adherim a l’estratègia especifista per l’atzar, l’atracció a una estètica o les circumstàncies que ens envolten, sinó que la propulsem sostenint que “el balanç de la pròpia experiència és la marca d’acreditació d’un moviment revolucionari”, com s’exposa en el Senda[2]. Si adoptem l’estratègia especifista i no una altra és pel balanç del cicle polític anterior, el qual tenim intenció de superar per a no cometre els mateixos errors i, així, ser capaços de deixar enrere els llastres que implicaven les nostres maneres d’organitzar-nos. Amb el cicle passat ens referim concretament al cicle de lluites que s’inicien entorn del 2008 amb l’esclat de la bombolla immobiliària, adquireixen un caràcter de masses amb el 15M i es comencen a esgotar després de les Marxes de la Dignitat del 2014 i el Procés en el 2017, mostrant-se ja molt afeblides després del confinament degut al COVID en el 2020.
En concret i de forma resumida, aquest balanç es dona en tres àrees: en el particular de la nostra experiència organitzativa, en el moment concret de la lluita de classes en el territori de l’estat espanyol, i en el general de la lluita de classes a nivell internacional[3].
En el primer cas, s’adopta l’organització especifista per a superar les limitacions de les formes organitzatives insurreccionals, autonomistes i de síntesis en l’anarquisme[4]. En el mateix moment i de manera sincera, posicionem l’anarquisme com el germen de la revolució i de l’abolició de la societat de classes.
En el segon cas, adoptem l’especifisme per a rebutjar en les organitzacions de base l’estratègia interclassista dels moviments nascuts sota el braç del 15-M i els moviments d’alliberament nacional. És a dir, ens organitzem en l’organització especifista i en els moviments que agrupen la nostra classe per a lluitar per la independència política de la classe treballadora.
Entenem la independència política de la classe treballadora (o independència de classe) com la capacitat de la classe treballadora de mantenir una estratègia pròpia en la lluita de classes, sense deixar-se dirigir pels programes traçats pel seu enemic ni actuar a favor seu. Oposem el concepte d’independència de classe al de l’interclassisme, que és l’estratègia declarada de la col·laboració de classes per a l’acumulació de forces, i que també és el corrent que ha dominat la lluita de l’últim cicle polític. L’afirmació de la independència de classe és inseparable del que pretenem expressar les anarquistes quan apliquem la unitat entre mitjans i fins.
En el tercer cas, l’anàlisi històrica de la lluita de classes a nivell internacional ens porta a afirmar la necessitat d’una organització específica, una organització de marcat caràcter polític que organitza específicament a anarquistes que comparteixen un determinat programa acordat col·lectivament. Aquesta afirmació no ve donada per un traspàs mecànic de les autocrítiques nascudes després de les derrotes revolucionàries de la Comuna de París, el Territori Alliberat d’Ucraïna, l’Espanya del 36, la FAU en els anys 70, etc, sinó per una anàlisi en conjunt de les seves experiències. Aquest anàlisi històric, contextualitzat, ens permet extreure valuoses lliçons aplicables a la situació actual. Per això, a causa de les nostres condicions materials, no adoptem de manera acrítica textos com La Plataforma Organitzativa per a una Unió General d’Anarquistes, COPEI[5], o les publicacions de Los Amigos de Durruti en El Amigo del Pueblo. Un exemple d’aquest balanç, especialment en l’àrea de balanç històric mitjançant la correlació entre teoria i pràctica del moviment anarquista a nivell global, es veu en Bandera Negra, de Felipe Corrêa.
Aquest balanç està sent publicat en el nostre òrgan de difusió, Regeneración Libertaria. Regeneración neix també de la reflexió, integrada en el balanç, sobre la necessitat d’un òrgan que ens permeti tenir veu pròpia en els debats que es donen en el si de la nostra classe i de les seves organitzacions militants. Reconeixem, per tant, que el proletariat amb pretensions revolucionàries no s’organitza exclusivament en una única estructura orgànica i que bona part de l’impuls revolucionari surt del diàleg, invalidació i acreditació de les múltiples tesis revolucionàries desplegades pel proletariat organitzat en les seves respectives organitzacions.
2. La militància dual
Fruit del balanç històric del que parlem, entenem que l’organització específica ha d’estar en constant contacte amb les organitzacions de masses, formes espontànies i potencials organitzacions de la classe treballadora. La relació ha de ser de potenciació, una vegada més, dins d’un sentit estratègic.
La necessitat d’aquesta relació ve, principalment, de la necessitat de corroborar empíricament hipòtesis sobre la revolució, veient quines maneres d’organitzar-se són útils, quines no, quines necessitats són àmpliament sentides per àmplies capes de la classe treballadora, etc.
Això ens porta a adoptar, a nivell d’organització, una militància dual: per una banda militància dins de l’organització específica, i, per l’altra banda, militància en els múltiples fronts sorgits de les contradiccions del capitalisme[6].
En una primera instància la militància dual ens dona la seguretat d’estar impulsant un front de manera positiva, sense cooptar-lo. La militància dual ens assegura que l’organització especifista és una organització de quadres militants, els quals treballaran perquè el seu front sigui el més útil possible per a l’interès general de la lluita de classes. En la seva militància en l’organització especifista, els militants dels fronts busquen posar la particularitat de la seva lluita al servei d’una estratègia total, superant l’aïllament en el seu propi camp.
Aquest lligam[7] no és una tàctica que neix del no-res o que intenta replicar dogmàticament altres períodes de lluita, sinó que és la resposta a la independència i a l’ “autonomia per l’autonomia”[8] que s’ha donat entre les diferents organitzacions i sectors de la lluita obrera. Intenta superar la varietat de formes de coordinació de les lluites del cicle passat, que han fomentat, en part, compromisos, renúncies i conflictes interns, portant a aquestes a servir al programa petitburgès[9].
3. L’organització especifista
Podem dir que, al contrari que les organitzacions partidistes “corrents”, l’organització especifista dona prioritat a l’avanç dels fronts de lluita en la lluita més concreta, postulant-se com una eina per a ells. Però aquest no és l’element distintiu de l’organització especifista. L’element distintiu de l’organització especifista és la capacitat de generar una estratègia total, participant i extraient lliçons i saviesa de tots els fronts de lluita de la nostra classe, per a abordar el capitalisme com a totalitat.
Com a part d’aquesta estratègia total que volem construir no acceptem irreflexivament la forma que pren la lluita de classes actual, la qual denominarem forma-front. Aquesta s’organitza entorn de fronts, de facto inconnexos entre si, reflectint la fragmentació actual de la classe treballadora i la concepció burgesa de la realitat com a compartiments estancs. Si ens organitzem com a anarquistes en aquests fronts i, conseqüentment, modelem l’organització especifista també sobre la base d’aquests fronts, es deu al fet que la realitat ens ve donada i, ja que volem que sigui diferent, hem d’incidir en ella per a canviar-la i adaptar les nostres eines de la millor forma possible amb l’objectiu de transformar-la.
En conseqüència i arrel del nostre anàlisi materialista, avui dia, busquem aglutinar i organitzar en l’organització especifista a aquelles persones que comparteixin els posicionaments polítics que hem compartit públicament en aquest mitjà i, en pro de construir la força social, la nostra militància en espais més amplis no és necessàriament on hi hagi més gent per un problema concret, si no, atenent-nos a desenvolupar l’estratègia especifista, participem en espais on les característiques qualitatives són propícies per acumular suficient força sota un programa de classe que generi estructura amb bases democràtiques. D’aquesta manera busquem evitar la reproducció del discurs imperant fruit de la ideologia burgesa en els espais en els quals participem.
A través de l’organització especifista volem superar la forma-front actual, caminant cap a una unificació de les lluites que prefiguri la unitat orgànica de la classe treballadora. Aquesta unitat orgànica, com a organització de la totalitat de la classe, aparenta ser possible en diferents formes, però és el balanç de l’experiència militant, de la conjuntura del moment i de les necessitats de la lluita les que determinaran quina forma pren.
Independentment d’això, considerem més important el contingut que la forma d’aquesta unitat orgànica, entenent que la forma i el contingut són indissociables. La forma organitzativa més potent és inadequada al seu objectiu final d’abolició de la societat de classes si el seu contingut no és el de la lluita revolucionària de la classe treballadora. Per aquest motiu intervenim en els fronts de lluita actuals per a, per sobre de les lluites partidistes, conquerir i defensar la independència política de la nostra classe. Seguint la doctrina de la unitat dels mitjans i fins, només dotant d’un programa de classe als fronts de lluita podran aquests aconseguir una unitat orgànica de classe treballadora que superi la seva forma actual.
Si bé el proletariat, per número, ha estat el protagonista de les lluites lliurades des del principi d’aquest segle, no ho ha estat pel que fa als interessos que defensava. Una vegada més s’evidencia que per molt que un grup social sigui el protagonista principal d’un moviment, organització, etc. no té per què defensar aquelles postures que li beneficien. És a dir, en aquest cas, la classe en si no porta intrínsecament el seu propi programa per a l’emancipació, i hem de reconèixer que sota la forma de lluita enquadrada en la lluita social “autònoma” s’ha aconseguit alguns avanços que milloren la qualitat de vida de la nostra classe, la classe treballadora. Però, per a superar-nos com a classe, les pròximes lluites que lliurem han de desenvolupar-se necessàriament encaminant-se cap a l’horitzó del comunisme llibertari. Per a això la nostra principal tasca com a moviment especifista és la hegemonització del discurs de classe i el programa revolucionari. Aquest programa revolucionari serà fruit de l’esforç col·lectiu de la classe, del diàleg entre múltiples sectors de la classe i del necessari debat orgànic que finalitza amb la presa de decisions democràtiques i només es reobre a la llum de nous avanços científics que posin en dubte les postures acordades.
4. Una estratègia per a la revolució
L’organització especifista és un catalitzador per a unificar la classe obrera en una teoria revolucionària. La pedra angular que sosté les funcions de l’organització especifista esmentades anteriorment és la capacitat de l’organització especifista per a ser un centre de creació de discurs i estratègia per a la totalitat de la classe treballadora. Això vol dir que, amb la militància dual i la inserció social[10], l’organització especifista permet a la classe treballadora fer balanç de la seva posició, les seves experiències de lluita i els seus enemics, i aplicar-ho per a continuar avançant en el seu camí cap a la pròpia abolició.
“Proposem que, en comptes de ser dirigida pel sentit comú, la classe treballadora revolucionària, a cada moment de la lluita de classes, ha decidit la seva direcció d’una forma racional i científica, és a dir, que a cada moment ha valorat la seva posició, les seves possibilitats, la informació i coneixement de la qual disposava i ha actuat en conseqüència”[11].
Un dels objectius de l’organització especifista és, llavors, ser òrgan conscient de la classe treballadora revolucionària.
Com s’exposa en el Senda, la falta d’estratègia pròpia ha estat un dels factors de la victòria de l’interclassisme en el si de la classe treballadora, i l’organització especifista neix en resposta a aquesta derrota per a la nostra classe. És lògic, llavors, que l’organització especifista vulgui ser una organització que ordeni la seva actuació a través de l’estratègia revolucionària.
Creiem que l’organització especifista proporciona una resposta coherent i total a la necessitat d’organització revolucionària del nostre moment, capaç d’assumir, impulsar i desenvolupar en el seu si tots els fronts amb potencial revolucionari on pot intervenir la nostra classe. Sostenim que aquest esquema d’actuació pot acumular forces d’una forma qualitativa i quantitativa dins d’una teoria revolucionària, iniciant el camí que possibiliti la revolució. És la nostra responsabilitat militant seguir endavant, avançant la causa proletària fins a abolir la societat de classes.
En resum, entenem el especifisme com un marc teòric, amb els seus conceptes definits sobre la base d’una pràctica i fruit d’un balanç. Aquest marc és adaptable i la forma concreta d’organitzar-nos respondrà a la situació concreta en la qual ens trobem. Amb la inserció social, duta a terme per mitjà de la militància dual, podem aportar a l’avanç de la lluita de classes, sobrepassant allò concret i elevant-lo a la totalitat de la lluita política del proletariat per l’abolició de la societat de classes i, per tant, de tota opressió.
T. Morago i Malfainer
[1] Balius, J. (s. f.). Una teoría revolucionaria. El Amigo del Pueblo, 5. https://www.grupgerminal.org/?q=system/files/Unateoriarevolucionaria-Balius-julio37.pdf
[2] https://www.regeneracionlibertaria.org/2024/02/26/senda-balanc-militant-de-lexperiencia-de-la-federacio-estudiantil-llibertaria/
[3] Per a aprofundir sobre el concepte de “balanç”, veure https://serhistorico.net/2023/06/06/la-historia-es-un-campo-de-batalla-mas-de-la-guerra-de-clases-en-curso/
[4] Per a una introducció a les crítiques a les formes autonomistes i de síntesis, llegir https://www.regeneracionlibertaria.org/2024/05/29/poder-popular-y-anarquismo-especifista o https://blackrosefed.org/especifismo-la-praxis-anarquista/. Per a una introducció a la crítica a la concepció insurreccional de l’anarquisme, veure https://www.regeneracionlibertaria.org/2014/10/28/las-razones-del-anarquismo-social/ o https://www.regeneracionlibertaria.org/2014/06/11/can-vies-poder-popular-o-insurreccionalismo/ .
[5] Documents interns d’estratègia de la Federació Anarquista Uruguaiana. Disponible en http://federacionanarquistauruguaya.uy/copei-1a-parte-documentos-de-fau-1972/ i http://federacionanarquistauruguaya.uy/copei-2a-parte-documentos-de-fau-1972/. Vía Libre, la nostra organització germana a Colòmbia, desenvolupa sobre aquests documents en https://grupovialibre.org/2010/11/02/sesion-no-15-reflexiones-sobre-los-textos-copei-i-y-ii-de-la-federacion-anarquista-uruguaya-fau/
[6] https://www.regeneracionlibertaria.org/2023/12/05/el-anarquismo-ante-el-nuevo-ciclo-politico
[7] Amb aquest terme ens referim al terme “trabazón” en espanyol, que fa referència a la relació entre la CNT i la FAI al segle passat.
[8] “Per “l’autonomia per l’autonomia” ens referim a la consagració de la llibertat de cada assemblea, nucli o seu d’un moviment per a decidir teoria, estratègia, discurs, posicionaments, etc.” Aquesta ha estat la norma en el cicle anterior. Oposem a aquesta autonomia la unitat discursiva, tàctica i estratègica construïdes des del debat honest i efectiu: “[Els efectes de l’autonomia per l’autonomia] generen una organització incapaç d’exercir el seu mandat: multiplicar les forces anarquistes que la formen, fer que el tot sigui més que la suma de les parts. No n’hi ha prou amb la voluntat de ser una organització general: fan falta els mecanismes per a unificar les posicions, per a fer anàlisis adequades i per a resoldre els conflictes”. Cites extretes del Senda, citat anteriorment.
[9] No atribuïm aquestes renúncies i compromisos en els fronts a l’autonomia per l’autonomia ni al fet que en els espais intervinguin una diversitat d’agents, sinó a la renúncia a la independència de classe i a la falta d’un programa estratègic total i revolucionari, símptomes que afavoreixen l’aparició del reformisme. Al no comptar la nostra classe en aquest període amb un clar referent d’avantguarda capaç de contestar i posar en dubte la ideologia hegemònica, les proclames sorgides per la millora de les condicions de vida van prendre forma dins d’aquest esquema de pensament petitburgès amb tints de socialdemocràcia re distributiva però que en negar l’existència del proletariat no considerem socialdemòcrata.
[10] Per a veure una introducció al concepte d’inserció social i a altres conceptes clau de l’organització anarquista especifista, veure “Conceptos Fundamentales de la Organización Anarquista Específica” (https://mega.nz/file/9XBUHCBR#Ac_HvBd_MVf_q3SF2DX5wVcfv8YUoxse5P190VSDy4M), traducció de https://theanarchistlibrary.org/library/tommy-lawson-foundational-concepts-of-the-specific-anarchist-organisation.
[11] https://www.regeneracionlibertaria.org/2024/06/04/el-programatismo-y-el-abolicionismo-en-el-recorrido-de-la-lucha-de-clases/
